Ara resulta que el bo de Sergi Mas (com diria en Lluís Canut) tenia raó. Hem de canviar-li el nom al (no tant) bo de Samuel Eto'o. A partir d'avui es dirà Samuel Ego'o. I és que, a diferència de Makelele, que destacava per la grandària de la seva homenia, el 9 del Barça destaca pel tamany del seu jo. Què dic jo! Del seu superjò! Estic d'acord amb pràcticament tot el que ha dit el meu company Monxo. Crec que Ego'o hauria de ser sancionat, apartat de l'equip un temps i declarat transferible. No és en Txiki qui diu que busca jugadors que vulguin venir al Barça? Doncs a la plantilla també ha de voler jugadors que s'hi vulguin quedar. I l'Ego'o sembla que no està a gust. Ja sap on té Laporta...
Ara bé, no estic del tot d'acord amb què "es pugui entendre" que aquest home (quin eufemisme!) no vulgui sortir al camp per jugar els cinc últims minuts, que no surti a recollir la Supercopa d'Espanya amb els seus companys perquè s'ha enfadat quan Rijkaard l'ha canviat, que insulti el Madrid en la celebració de la primera lliga, etc. Això també és una falta de respecte cap a la resta del vestidor. I, per tant, es mereix una sanció. Què poden pensar altres companys que no gaudeixen ni de la meitat de minuts dels que juga Ego'o? Em vénen al cap els noms d'Ezquerro o Saviola, per exemple.
Una altra cosa és el que apunta el Monxo: que el president és un calçasses al més pur estil Florentino i no s'atreveix a actuar tal com pensa. És així i no m'extranya sentir que Rijkaard a final de temporada marxarà, perquè un tio com ell es mereix quelcom millor. Tot serà, però, que marxi del foc per posar-se a les brases...
La til·la. Herbes i més herbes per a Samuel Ego'o i tot el seu entorn. Ja n'hi ha prou! Entre tots estan encenent la metxa de l'inici del declivi d'aquest Barça.
El cafè. Un cigaló de cognac (i que no serveixi com a precedent) per a tota la premsa esportiva catalana. Amb les opinions que es desprenen de televisions, ràdios i diaris, entre tots (aquest cop sí) estem adoctrinant a l'Ego'o i a qualsevol que vulgui descentrar l'equip. El Barça està per sobre de tot. Les persones passen, però el club roman. Que no se n'oblidin.
14 de febrer 2007
13 de febrer 2007
SOBRE ETO'O, per en Monxo
Eto'o, Eto'o, comment tu t'apelles, je m'apelle Tonto'o! S'ha de ser burro per fer el que ha fet. No pot ser que quan un tio està a punt de tornar a ser titular després de gairebé 5 mesos de lesió, engegui el ventilador i deixi anar merda per tot arreu.
Es pot entendre que en un gest de nen malcriat el jugador no vulgui sortir al camp només 5 minuts, que se li'n vagi la mà i insulti el Madrid durant la celebració de la Lliga, que no vulgui xutar un penal que pot dur el seu país al Mundial perquè se li han posat per corbata, que no surti a recollir el premi de la Supercopa estatal perquè l'entrenador l'ha canviat... Moltes d'aquestes coses es poden entendre, però el que un jugador no pot fer MAI és faltar al respecte dels seus companys i de l'entrenador. I no es pot fer això perquè si faltes al respecte dels teus companys d'equip, t'estàs fent la vida impossible al vestuari. Avui li ha tocat al Ronaldinho, però qui sap si potser demà no li tocarà a algú altre.
I és que el Vivido'o s'està convertint en un Figo dins del vestuari. Abans de marxar de l'equip ja està rajant dels que avui dia encara són els seus companys. El món dóna moltes voltes i amb un president com aquest que es baixa els pantalons i que té el Samu com el nen mimat tot és possible, però en condicions normals el 9 del Barça hauria de ser sancionat, apartat de l'equip i venut pel major nombre de diners tan aviat com fos possible. Però el Barça és el Barça i tenint en compte els precedents, la junta directiva potser encara li pujarà el sou i tot. En qualsevol cas, una cosa està clara: ETO'O AL PAREDÓN!
LA DUTXA
Per la junta directiva. Sobretot pel Jan, que de bon jan no en té res. Laporta matxo, no pot ser que a quarts d'una diguis que no hi ha cas Eto'o, que després ell foti les rajades que fot i tu no vulguis fer més declaracions. Una cosa és que no vulguis rajar del nen, l'altre és que no sàpigues estar al capdavant d'una institució. Menys criticar l'Oleguer i més tenir pebrots de tancar-li la boca a l'Eto'o
EL MASSATGE
Per l'Oleguer precisament, que després del que ha dit l'Eto'o sembla encara més sensat. Un 10 per ell com a persona. Com a jugador pot agradar més o menys, però el tio és un Einstein comparat amb la colla de nengs que té al costat. Campanyes com aquesta de Vilaweb amb més de 18.000 firmes demostren que l'Oleguer mai caminarà sol.
Es pot entendre que en un gest de nen malcriat el jugador no vulgui sortir al camp només 5 minuts, que se li'n vagi la mà i insulti el Madrid durant la celebració de la Lliga, que no vulgui xutar un penal que pot dur el seu país al Mundial perquè se li han posat per corbata, que no surti a recollir el premi de la Supercopa estatal perquè l'entrenador l'ha canviat... Moltes d'aquestes coses es poden entendre, però el que un jugador no pot fer MAI és faltar al respecte dels seus companys i de l'entrenador. I no es pot fer això perquè si faltes al respecte dels teus companys d'equip, t'estàs fent la vida impossible al vestuari. Avui li ha tocat al Ronaldinho, però qui sap si potser demà no li tocarà a algú altre.
I és que el Vivido'o s'està convertint en un Figo dins del vestuari. Abans de marxar de l'equip ja està rajant dels que avui dia encara són els seus companys. El món dóna moltes voltes i amb un president com aquest que es baixa els pantalons i que té el Samu com el nen mimat tot és possible, però en condicions normals el 9 del Barça hauria de ser sancionat, apartat de l'equip i venut pel major nombre de diners tan aviat com fos possible. Però el Barça és el Barça i tenint en compte els precedents, la junta directiva potser encara li pujarà el sou i tot. En qualsevol cas, una cosa està clara: ETO'O AL PAREDÓN!
LA DUTXA
Per la junta directiva. Sobretot pel Jan, que de bon jan no en té res. Laporta matxo, no pot ser que a quarts d'una diguis que no hi ha cas Eto'o, que després ell foti les rajades que fot i tu no vulguis fer més declaracions. Una cosa és que no vulguis rajar del nen, l'altre és que no sàpigues estar al capdavant d'una institució. Menys criticar l'Oleguer i més tenir pebrots de tancar-li la boca a l'Eto'o
EL MASSATGE
Per l'Oleguer precisament, que després del que ha dit l'Eto'o sembla encara més sensat. Un 10 per ell com a persona. Com a jugador pot agradar més o menys, però el tio és un Einstein comparat amb la colla de nengs que té al costat. Campanyes com aquesta de Vilaweb amb més de 18.000 firmes demostren que l'Oleguer mai caminarà sol.
12 de febrer 2007
SOBRE L'ADMINSTRACIÓ I JO, per Viscall
Ara resulta que m'obliguen a escriure sobre mi. Ep! No és que a sobretot ens mirem el melic, ni molt menys (de Samuel Ego'o [com diria en Sergi Mas] només n'hi ha un). Però arriba un moment en què t'has de quadrar i deixar les coses clares. Així no podem continuar! I és que no entenc què li he fet jo a l'Administració perquè em tracti d'aquesta manera. Veja'm...
Primer antecedent: el graduat escolar. Allò que els pares et diuen que és molt important tenir i que, quan el tens, et diuen que no n'hi ha prou. Després d'anys d'haver-lo demanat (i pagat), em van trucar de la secretaria de l'escola on anava per passar-lo a recollir. La il·lusió per portar-lo a casa i ensenyar-lo als pares se'm va estroncar com només se t'estronca la pixera quan estàs miccionant en el bany d'un local públic que no té passamà a la porta i algú intenta obrir-la mentre t'estàs aguantant l'aparell amb una mà, els calçotets amb l'altra, el peu esquerre contra la porta i amb el dret fent equilibri per no caure i pixar (més del que ja s'hi han pixat d'altres) fora. Jo que em pensava que el graduat escolar tardava tant en arribar perquè el rei en persona me l'havia de signar i no només no és així sinó que, a més, m'escriuen malament el nom! Però no una falta d'ortografia qualsevol, no (per cert, feu-me recordar que en parlem un dia de les faltes d'ortografia). Si jo em dic Francesc Xavier, em van escriure el següent: "Fco. 3/4 Javier". Què collons hi fot aquest "3/4" aquí? Que potser insinuen que no hi sóc tot o què? Tants anys esperant per aquesta cagada? Total, que vaig anar a reclamar. "Així no el vull", vaig dir. Però, ai! Il·lús! Que estàs tractant amb funcionaris! "Uf! Això tardarà molt eh!", em van contestar. I així es va quedar...
Al fer els 18 anys, em vaig fer gran de cop: tenia edat per treure'm el carnet de conduir, sortir de nit, veure absenta (sí, amb v) i votar! L'Administració, encara no prou contenta per haver-me destrossat el meu graduat escolar, va enviar-me les dades del cens a casa "per fer les correccions corresponents". I tantes correccions! ¡Quin disgust es van endur els meus pares quan van veure que havien pagat 15 anys d'educació entre parvulari i escola (més l'ensenyament universitari que cursava aleshores) per veure que el seu fill no havia fotut ni brot i els havia tingut tres lustres enganyats! Ma mare feia cara de passar-li pel cap un pensament similar a aquest: "Què has fet, fill, durant tot aquest temps?". El cens afirmava que no tenia cap tipus d'estudis. Ni primària ni secundària ni batxillerat ni res! O sigui, tant merder amb el graduat escolar per acabar sense tenir-lo en compte. De conya, nen! Una altra medalleta per al funcionariat. Però encara n'hi ha més...
Aquest dissabte vaig baixar a buscar el pa i, com sempre, vaig mirar la bústia, que em ve de pas. Hi havia una carta de l'Ajuntament de Barcelona. No sabia què era però sí que sabia què no era (no sé si m'explico): la carta dels albergs municipals. "Massa d'hora", pensava, "generalment m'arriba al maig". Així que la vaig obrir. El tema era el següent: "Eleccions 2007 de representants de les persones amb discapacitat de Barcelona al Consell Rector de l'Institut Municipal de Persones amb Discapacitat". M'adjuntaven els programes electorals dels candidats del meu sector de discapacitat, la papereta, el sobre de votació i un sobre per si m'anés millor votar per correu. "Quin detallàs", vaig pensar. Com que no entenia res, vaig fer una lectura ràpida fins arribar a les següents línies: "[...] us recordem que els requisits són: tenir el certificat del grau de disminució i estar empadronat a Barcelona". Però si jo no sóc discapacitat! Què s'han près aquests de l'Ajuntament avui? En què s'han basat per enviar-me aquesta informació? De cop i volta, em va venir una revel·lació: "Fco. 3/4 Javier". El graduat escolar!
La til·la. Te d'anís com a sucedani del mono badaloní per a tots aquells vividors que tenen la vida assegurada i que per tal de no treballar se les empesquen totes. Quins collons...
El cafè. Americà, tallat, sol, descafeïnat i ristretto. Tots per a mi. Ho sento, però necessito cafeïna en vena per poder sobreposar-me a tantes adversitats administratives i burocràtiques. Em pregunto si només em passa a mi això...
Primer antecedent: el graduat escolar. Allò que els pares et diuen que és molt important tenir i que, quan el tens, et diuen que no n'hi ha prou. Després d'anys d'haver-lo demanat (i pagat), em van trucar de la secretaria de l'escola on anava per passar-lo a recollir. La il·lusió per portar-lo a casa i ensenyar-lo als pares se'm va estroncar com només se t'estronca la pixera quan estàs miccionant en el bany d'un local públic que no té passamà a la porta i algú intenta obrir-la mentre t'estàs aguantant l'aparell amb una mà, els calçotets amb l'altra, el peu esquerre contra la porta i amb el dret fent equilibri per no caure i pixar (més del que ja s'hi han pixat d'altres) fora. Jo que em pensava que el graduat escolar tardava tant en arribar perquè el rei en persona me l'havia de signar i no només no és així sinó que, a més, m'escriuen malament el nom! Però no una falta d'ortografia qualsevol, no (per cert, feu-me recordar que en parlem un dia de les faltes d'ortografia). Si jo em dic Francesc Xavier, em van escriure el següent: "Fco. 3/4 Javier". Què collons hi fot aquest "3/4" aquí? Que potser insinuen que no hi sóc tot o què? Tants anys esperant per aquesta cagada? Total, que vaig anar a reclamar. "Així no el vull", vaig dir. Però, ai! Il·lús! Que estàs tractant amb funcionaris! "Uf! Això tardarà molt eh!", em van contestar. I així es va quedar...
Al fer els 18 anys, em vaig fer gran de cop: tenia edat per treure'm el carnet de conduir, sortir de nit, veure absenta (sí, amb v) i votar! L'Administració, encara no prou contenta per haver-me destrossat el meu graduat escolar, va enviar-me les dades del cens a casa "per fer les correccions corresponents". I tantes correccions! ¡Quin disgust es van endur els meus pares quan van veure que havien pagat 15 anys d'educació entre parvulari i escola (més l'ensenyament universitari que cursava aleshores) per veure que el seu fill no havia fotut ni brot i els havia tingut tres lustres enganyats! Ma mare feia cara de passar-li pel cap un pensament similar a aquest: "Què has fet, fill, durant tot aquest temps?". El cens afirmava que no tenia cap tipus d'estudis. Ni primària ni secundària ni batxillerat ni res! O sigui, tant merder amb el graduat escolar per acabar sense tenir-lo en compte. De conya, nen! Una altra medalleta per al funcionariat. Però encara n'hi ha més...
Aquest dissabte vaig baixar a buscar el pa i, com sempre, vaig mirar la bústia, que em ve de pas. Hi havia una carta de l'Ajuntament de Barcelona. No sabia què era però sí que sabia què no era (no sé si m'explico): la carta dels albergs municipals. "Massa d'hora", pensava, "generalment m'arriba al maig". Així que la vaig obrir. El tema era el següent: "Eleccions 2007 de representants de les persones amb discapacitat de Barcelona al Consell Rector de l'Institut Municipal de Persones amb Discapacitat". M'adjuntaven els programes electorals dels candidats del meu sector de discapacitat, la papereta, el sobre de votació i un sobre per si m'anés millor votar per correu. "Quin detallàs", vaig pensar. Com que no entenia res, vaig fer una lectura ràpida fins arribar a les següents línies: "[...] us recordem que els requisits són: tenir el certificat del grau de disminució i estar empadronat a Barcelona". Però si jo no sóc discapacitat! Què s'han près aquests de l'Ajuntament avui? En què s'han basat per enviar-me aquesta informació? De cop i volta, em va venir una revel·lació: "Fco. 3/4 Javier". El graduat escolar!
La til·la. Te d'anís com a sucedani del mono badaloní per a tots aquells vividors que tenen la vida assegurada i que per tal de no treballar se les empesquen totes. Quins collons...
El cafè. Americà, tallat, sol, descafeïnat i ristretto. Tots per a mi. Ho sento, però necessito cafeïna en vena per poder sobreposar-me a tantes adversitats administratives i burocràtiques. Em pregunto si només em passa a mi això...
07 de febrer 2007
Sobre LISA NOVA, per en Monxo
I love Lisa Nova. Sí, és cert que no sóc el primer ni l’últim en descobrir una de les personalitats més destacades de la xarxa, però què collons, la tia es mereix el post inicial d’aquest blog. El gran públic deu desconèixer aquesta jove de Los Angeles però des del 7 de juny
El seu secret? Molt senzill: la realització de vídeos pensant en el mitjà, o sigui, tenint en compte les característiques de YouTube. Res de llargues històries amb plans estàtics, els vídeos de
És cert que li falta molt camí per recórrer i poder arribar als gairebé 8 milions de visites que han rebut els vídeos de la ja consagrada (i prefabricada, tot s’ha de dir) Lonelygirl15 (nickname d’una tal Bree), però no hi ha punt de comparació. Mentre la industrial Bree fa els típics vídeos de teenager guarrindonga,
EL BANY
En aquest cas, una dutxa freda.
EL MASSATGE
Llarg. Mirar-se tots els seus vídeos pot servir per veure l’evolució que ha fet des que va penjar l’Introducing LisaNova. Realment, la noia s’ho curra i ha sabut aprendre de les reaccions dels internautes per millorar poc a poc. Per acabar, una recomanació.
06 de febrer 2007
SOBRE LA DONA PERFECTA, per Viscall
"Lorena Gómez (Lleida, 1986) s'ha emportat el contracte amb Sony, el Hyundai Cupé i la disculpa del feridor Risto Mejide, que la va comparar amb un consolador, per ser "perfecta en l'execució però tremendament freda en el sentiment". La jove, que s'ha anat construint des dels 8 anys, se sent còmoda amb la copla i el pop, el soul i la balada. I a sobre li agrada treure taques i planxar...". Així comença l'entrevista que li va fer Núria Navarro, periodista de El Periódico, a la guanyadora de l'última edició d'Operación Triunfo, Lorena Gómez. Qui vulgui llegir la peça sencera, aquí té l'enllaç (http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=376108&idseccio_PK=1006).
Aquesta entradeta no està malament, oi? De fet, és més que una entradeta. És la definició subliminal de la dona perfecta. Té calers (120.000 euros del premi del concurs), feina, cotxe, el respecte del mestre Ricardo "Risto" Mejide (que no és poc) i la polivalència (avui tan preuada) en el terreny professional. Tot un partit! I, a més, professa el seu amor per llevar taques i planxar roba. D'això se'n diu ser previsora! Tenint en compte l'èxit esfereïdor de tots els guanyadors d'OT, ningú li assegura que no acabarà d'assistenta d'algun altre monstre de la faràndula. Ella ho sap i està preparada! Enhorabona!
El més interessant de tot, però, és que la definició no és d'un home, és d'una dona! Impressionant! Immens! Indescriptible! Tot un paradigma de la famosa dita: "Si no pots derrotar a l'enemic, uneix-te a ell". Ara entenc per què diuen que l'home perfecte és una dona...
La til·la. Calenta i amb llet descremada i tres sacarina per a Núria Navarro. Amb dones així, les feministes poden estar contentes.
El cafè. Cafè llarg, molt llarg, per Lorena Gómez, que ha fet el pitjor negoci de la televisió actual: guanyar OT. Ja ha rebut 120.000 euros i, a partir d'ara, haurà de treballar a desgana (si no, que li preguntin a Rosa López) per tornar a la discogràfica la inversió que ha fet per ella. Ànims!
Aquesta entradeta no està malament, oi? De fet, és més que una entradeta. És la definició subliminal de la dona perfecta. Té calers (120.000 euros del premi del concurs), feina, cotxe, el respecte del mestre Ricardo "Risto" Mejide (que no és poc) i la polivalència (avui tan preuada) en el terreny professional. Tot un partit! I, a més, professa el seu amor per llevar taques i planxar roba. D'això se'n diu ser previsora! Tenint en compte l'èxit esfereïdor de tots els guanyadors d'OT, ningú li assegura que no acabarà d'assistenta d'algun altre monstre de la faràndula. Ella ho sap i està preparada! Enhorabona!
El més interessant de tot, però, és que la definició no és d'un home, és d'una dona! Impressionant! Immens! Indescriptible! Tot un paradigma de la famosa dita: "Si no pots derrotar a l'enemic, uneix-te a ell". Ara entenc per què diuen que l'home perfecte és una dona...
La til·la. Calenta i amb llet descremada i tres sacarina per a Núria Navarro. Amb dones així, les feministes poden estar contentes.
El cafè. Cafè llarg, molt llarg, per Lorena Gómez, que ha fet el pitjor negoci de la televisió actual: guanyar OT. Ja ha rebut 120.000 euros i, a partir d'ara, haurà de treballar a desgana (si no, que li preguntin a Rosa López) per tornar a la discogràfica la inversió que ha fet per ella. Ànims!
25 de gener 2007
SOBRE EL TARANNÀ CULER, per Viscall
Ara resulta que el Barça és campió d'hivern i tothom està acollonit. Després de l'empat d'ahir (Betis 1 - 1 Barça; Robert - Márquez), algunes ràdios deien que acabàvem de presenciar "El pitjor partit de la temporada". "El pitjor Ronaldinho", opinaven d'altres. Avui, l'Sport titula "Un punt... i gràcies". "Campió amb una depre de cavall", apunta El Mundo Deportivo. Bé, ara farem ràbia, en som conscients, però això ja ho havíem avançat en d'altres posts. El Barça no està bé des de fa temps. I no és un sol aspecte el que ens ha de preocupar. Són molts. Per exemple: la manca d'intensitat en el joc (no pressionem a dalt, ens falta agressivitat darrere i la trancisió defensa-atac és molt i molt lenta), la manca de lideratge al camp (ens costa moltíssim llegir les diferents situacions que es plantegen al llarg d'un partit), la desaparició en combat de jugadors importants (Deco, Edmílson, Márquez i, sobretot, Ronaldinho), l'absència d'Eto'o i Messi (encara que ells no són la solució) i un dels grans errors de la temporada, comparar Gudjohnsen i Eto'o.
Però el tarannà culer és així. D'avui per demà passem de ser els millors als pitjors. Per què? Perquè enlloc de ser crítics (no pas catastrofistes, que d'això en som una estona) ens consolem amb allò que volem sentir, mentides: el Barça juga bé, Ronaldinho està sensacional, etc. Curiosament, però, tots els que ens enganyaven i venien fum (a part de ser els primers que s'emprenyen quan el club els pren el pèl i dos segons més tard els llepen el cul de dalt a baix fins a escurar-los el recte) ara són els més crítics. Ja n'hi ha prou!!! A més de mentiders van de suposats entesos de la matèria quan el més semblant que han vist mai a una pilota de futbol és un tros de torró d'Alacant!! Va home va!!!
El bon joc no té secret: més entrenar i menys "gimnàs" (ejem). De cara a la propera temporada, si el Barça vol fer del bon joc la seva bandera ha de millorar la plantilla. Un gran equip és aquell que sap renovar-se quan no ho necessita. Qui ha de deixar el club? Senzill: Giuly, Edmílson, Motta, Gio i Belletti. El tema dels laterals ja va ser comentat en aquest bloc, així que passem al problema del pivot defensiu. Tenim dues solucions: o fitxem un home per aquesta posició (Xabi Alonso, per exemple) o fitxem un central (Christian Chivu) i avancem a Márquez. Fins i tot, podem incorporar un lateral dret (Emmanuel Eboué) i posar a Oleguer de central per alliberar el mexicà. Per substituir a Giuly disposem de diverses opcions: fitxar un extrem que vagi rotant amb Messi (Frank Ribéry) o bé fitxar un migcampista (Frank Lampard, Raúl García) i moure Iniesta a l'extrem. Què fem, doncs, Txiki?
La til·la. Freda i amb trossos d'herba. La infusió d'avui és per Roger Torelló, de El Mundo Deportivo, per tenir la barra de posar-li dues estrelletes al vividor del Ronaldinho per la passejada d'ahir al Don Manué Stadium.
El cafè. Capuccino del bo per Joaquim Maria Puyal. Sí, el mestre s'equivoca de tant en tant. Sí, viatja amb un sèquit com d'aquí a Lima. Sí, serà tot el que la gent digui, però ahir va ser justament contundent amb Deco quan aquest va dir que "el camp del Betis és difícil". "Si només ha guanyat tres partits a casa aquesta temporada, que em digui Deco com és per ell un camp fàcil". Senyor, sí senyor!
Però el tarannà culer és així. D'avui per demà passem de ser els millors als pitjors. Per què? Perquè enlloc de ser crítics (no pas catastrofistes, que d'això en som una estona) ens consolem amb allò que volem sentir, mentides: el Barça juga bé, Ronaldinho està sensacional, etc. Curiosament, però, tots els que ens enganyaven i venien fum (a part de ser els primers que s'emprenyen quan el club els pren el pèl i dos segons més tard els llepen el cul de dalt a baix fins a escurar-los el recte) ara són els més crítics. Ja n'hi ha prou!!! A més de mentiders van de suposats entesos de la matèria quan el més semblant que han vist mai a una pilota de futbol és un tros de torró d'Alacant!! Va home va!!!
El bon joc no té secret: més entrenar i menys "gimnàs" (ejem). De cara a la propera temporada, si el Barça vol fer del bon joc la seva bandera ha de millorar la plantilla. Un gran equip és aquell que sap renovar-se quan no ho necessita. Qui ha de deixar el club? Senzill: Giuly, Edmílson, Motta, Gio i Belletti. El tema dels laterals ja va ser comentat en aquest bloc, així que passem al problema del pivot defensiu. Tenim dues solucions: o fitxem un home per aquesta posició (Xabi Alonso, per exemple) o fitxem un central (Christian Chivu) i avancem a Márquez. Fins i tot, podem incorporar un lateral dret (Emmanuel Eboué) i posar a Oleguer de central per alliberar el mexicà. Per substituir a Giuly disposem de diverses opcions: fitxar un extrem que vagi rotant amb Messi (Frank Ribéry) o bé fitxar un migcampista (Frank Lampard, Raúl García) i moure Iniesta a l'extrem. Què fem, doncs, Txiki?
La til·la. Freda i amb trossos d'herba. La infusió d'avui és per Roger Torelló, de El Mundo Deportivo, per tenir la barra de posar-li dues estrelletes al vividor del Ronaldinho per la passejada d'ahir al Don Manué Stadium.
El cafè. Capuccino del bo per Joaquim Maria Puyal. Sí, el mestre s'equivoca de tant en tant. Sí, viatja amb un sèquit com d'aquí a Lima. Sí, serà tot el que la gent digui, però ahir va ser justament contundent amb Deco quan aquest va dir que "el camp del Betis és difícil". "Si només ha guanyat tres partits a casa aquesta temporada, que em digui Deco com és per ell un camp fàcil". Senyor, sí senyor!
21 de gener 2007
SOBRE LARSSON I ELS REFORÇOS, per Viscall
Ara resulta que Suècia ja no és el que era. Les prestacions socials dels països escandinaus no són res de l'altre món. Sobretot les pensions de jubilació. La cosa está mu mala. Avui, he vist l'Arsenal-Manchester United (2-1; Van Persie, Henry - Rooney) de la Premier League anglesa. L'atac dels red devils estava format per un dels potencials receptors de fetge que juguen a Anglaterra, Wayne Rooney, i per un vell (més que mai) conegut del Barça, Henrik Larsson. Què gran! Quins records! I quanta nostàlgia... Va marxar quan tothom volia que es quedés. Però el Barça és més que un club. El va recolzar quan va prendre aquesta decisió tan difícil. Només faltaria. Amb 34 anys, volia tornar Suècia. "Massa temps amb la família lluny de casa", va dir després de fitxar pel Helsingborg. Com l'honora aquest gest cap als seus! És tot un romàntic! Però, ai!!! Ja se sap, els futbolistes mai deixaran de ser nens i, als nens, els encanten els caramels. I si una cosa va aprendre Alex Ferguson de David Beckham és aquesta. El seu equip necessitava un davanter i Ferguson va deixar que les papil·les gustatives del suec fessin un tastet a la piruleta del United. Dit i fet. Tres mesos de contracte i a cobrar. Mentrestant, a Barcelona, Laporta i Rijkaard amb un pam de nas. Txiki amb dos. No ho han entès. Larsson no ens ha près el pèl, ni molt menys. És que la pensió de jubilació, a Suècia, no és el que era. I més quan s'ha cotitzat mitja vida a l'estranger...
Parlant del Barça i de Laporta, Rijkaard i Txiki, des d'aquest humil bloc, demano fitxar un lateral (com a mínim) per la temporada que ve. Gio i Sylvinho ja són grandets i Belletti marxa al Milan. Ens podem quedar amb un dels dos laterals esquerres, d'acord, però n'hem de fitxar un altre, esquerrà o dretà. Si fitxem un esquerrà, farà parella amb el que es quedi (per mi, Sylvinho), i a la dreta tindrem Zambrotta i Oleguer. Si fitxem un dretà, farà parella amb Oleguer i a l'esquerra tindrem Zambrotta i Sylvinho.
Propostes:
- Giorgio Chiellini. Italià. 22 anys. Lateral esquerre de la Juventus (per cert, Deschamps vol Giuly...)
- Patrice Evra. Francès. 25 anys. Lateral esquerre del Manchester United.
- Emmanuel Eboué. 23 anys. Lateral dret de l'Arsenal.
La til·la. Camamilla de la dolenta per tots aquells que diuen que Saviola no és davanter pel Barça. Ens va salvar la segona volta de la primera temporada de Rijkaard a la banqueta i ens està tirant endavant els partits en què els cracks com Ronaldinho, Deco i companyia, s'amaguen. Que n'aprenguin!!!
El cafè. Per Frank Rijkaard. El Barça no juga bé, és cert i ja n'hem parlat. Però rectificar és de savis. Fer jugar a Saviola de sortida n'és la mostra. Si un jugador està en ratxa, no pots tallar-li les ales. El futbol, per damunt de tot, demana sentit comú.
Parlant del Barça i de Laporta, Rijkaard i Txiki, des d'aquest humil bloc, demano fitxar un lateral (com a mínim) per la temporada que ve. Gio i Sylvinho ja són grandets i Belletti marxa al Milan. Ens podem quedar amb un dels dos laterals esquerres, d'acord, però n'hem de fitxar un altre, esquerrà o dretà. Si fitxem un esquerrà, farà parella amb el que es quedi (per mi, Sylvinho), i a la dreta tindrem Zambrotta i Oleguer. Si fitxem un dretà, farà parella amb Oleguer i a l'esquerra tindrem Zambrotta i Sylvinho.
Propostes:
- Giorgio Chiellini. Italià. 22 anys. Lateral esquerre de la Juventus (per cert, Deschamps vol Giuly...)
- Patrice Evra. Francès. 25 anys. Lateral esquerre del Manchester United.
- Emmanuel Eboué. 23 anys. Lateral dret de l'Arsenal.
La til·la. Camamilla de la dolenta per tots aquells que diuen que Saviola no és davanter pel Barça. Ens va salvar la segona volta de la primera temporada de Rijkaard a la banqueta i ens està tirant endavant els partits en què els cracks com Ronaldinho, Deco i companyia, s'amaguen. Que n'aprenguin!!!
El cafè. Per Frank Rijkaard. El Barça no juga bé, és cert i ja n'hem parlat. Però rectificar és de savis. Fer jugar a Saviola de sortida n'és la mostra. Si un jugador està en ratxa, no pots tallar-li les ales. El futbol, per damunt de tot, demana sentit comú.
14 de gener 2007
SOBRE EL BARÇA I LA PREMSA, per Viscall
Ara resulta que el Barça està fotut. Així, de cop i volta. Diuen els que (pretesament) en saben que el Barça està irreconeixible. Que no és el mateix d'abans, que juga xino xano, que li falta punch. A què es deu, és pregunta tothom. Els "experts" diuen que Ronaldinho no ha aparegut, que ens falten Deco i Eto'o; que Belletti està malament; que Giuly fa dies que no està bé; que Gudjohnsen no és davanter centre i que, en canvi, Saviola sí; que Gio no és lateral pel Barça; que Valdés no ho pot parar tot; que Edmílson i Motta no acaben de funcionar com a pivots; etc. HA HA HA. Perdó. Ja està. És que la ignorància em fa gràcia. Mai entendré la manca d'objectivitat i de capacitat crítica de gran part de la premsa esportiva catalana. Costa tant dir la veritat? Costa tant dir que el Barça fa temps que no acaba d'estar bé? Tant els colla Laporta?
A veure...
Ronaldinho fot mesos que no hi és. Molt de tant en tant, es deixa veure. Però només una mica. Des de la final de París (on es va amagar però, com que la vam guanyar, no se n'ha parlat) fins el partit d'ahir, passant pel Mundial d'Alemanya, el Mundialet de Clubs i d'altres cites importants, aquest tio l'únic que ha demostrat és que està aburgesat i que dels errors propis també es fan gols (si no, mireu el misto de falta que li surt contra el Werder Bremen a casa). Ja està. I ahir va desesperar a tothom. Perquè no està bé. I punt. Ara, la condescendència de la premsa amb ell és exagerada, gairebé insultant. És impossible que ningú no li retregui la poca capacitat per provar uns contra uns sabent que 8 jugadors de l'Espanyol (inclosos els dos marcadors que va tenir, Velasco i Sergio Sánchez) tenien targeta groga (per dir una de les moltes coses que ahir no va fer bé el brasiler). Però no. Mireu l'1x1 de l'Sport (http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idnoticia_PK=371084&idseccio_PK=803). El puntuen amb un "5" i el defineixen com a "Picafaltas". O el Mundo Deportivo, on tenen la barra de posar-li dues estrelles (http://www.elmundodeportivo.es/20070114/NOTICIA246370312.html). Va home va!!!
Deco no és la solució perquè tampoc està bé. Allò que abans el feia diferent de la resta dels migcampistes europeus, ara fa que sembli que es compliqui la vida. S'adorna molt, perd massa pilotes i en recupera poques.
La defensa és un altre dels punts dèbils de l'equip. Ahir va fer pena. Gio mai ha estat un jugador pel Barça i, ni molt menys, lateral esquerre. De Belletti tots sabem que està completament torrat i que si ahir va jugar és per una doble errada: quedar-nos-el al creure que era l'heroi de París (primera) quan, en realitat, l'heroi blaugrana va ser Lehmann (segona). Sort que se'n va al Milan... Carles Puyol no és Franz Beckenbauer. El millor del central català és la col·locació, la lluita i l'entrega, però no té suficient qualitat per treure la pilota jugada. Pel que fa a Márquez, últimament no està tant contundent com ens tenia acostumats. Caldria preguntar els motius a Jaydy Mitchell...
El mig del camp el tenim arregladet. Iniesta, ara per ara, és qui tira del carro, perquè Xavi, des de la lesió al genoll, no està fi del tot. El pitjor d'aquesta línia és, sens dubte, el pivot. Edmílson bellettieja sovint i Motta només dóna motius per traspassar-lo.
Al davant, Gudjohnsen, a qui en Puyal anomena Gòljohnsen, ahir es va guanyar un altre sobrenom: Gudjabsent. És bon davanter, però necessita tenir gent a prop. Si no, desapareix, com ahir. Giuly ja no és el que era. Es precipita més de l'habitual i sovint es deixa la pilota enrera. Saviola està demanant a crits la renovació i Ezquerro... Qui és Ezquerro?
La til·la. Infusió calentona de tia Maria. Com sempre, les herbetes per a Rijkaard, que va acabar trencant part de la banqueta visitant de Montjuïc després del gol de Tamudo. "No sabía que había algo de plástico. He calculado mal", va dir. Sí, clar...
El cafè. Ristretto, curt però intens, com el futbol que va desplegar ahir l'Espanyol. Allò que sap fer li va sortir rodó. Si continua jugant així, aquest any a la UEFA. Enhorabona als pericos.
A veure...
Ronaldinho fot mesos que no hi és. Molt de tant en tant, es deixa veure. Però només una mica. Des de la final de París (on es va amagar però, com que la vam guanyar, no se n'ha parlat) fins el partit d'ahir, passant pel Mundial d'Alemanya, el Mundialet de Clubs i d'altres cites importants, aquest tio l'únic que ha demostrat és que està aburgesat i que dels errors propis també es fan gols (si no, mireu el misto de falta que li surt contra el Werder Bremen a casa). Ja està. I ahir va desesperar a tothom. Perquè no està bé. I punt. Ara, la condescendència de la premsa amb ell és exagerada, gairebé insultant. És impossible que ningú no li retregui la poca capacitat per provar uns contra uns sabent que 8 jugadors de l'Espanyol (inclosos els dos marcadors que va tenir, Velasco i Sergio Sánchez) tenien targeta groga (per dir una de les moltes coses que ahir no va fer bé el brasiler). Però no. Mireu l'1x1 de l'Sport (http://www.sport.es/default.asp?idpublicacio_PK=44&idnoticia_PK=371084&idseccio_PK=803). El puntuen amb un "5" i el defineixen com a "Picafaltas". O el Mundo Deportivo, on tenen la barra de posar-li dues estrelles (http://www.elmundodeportivo.es/20070114/NOTICIA246370312.html). Va home va!!!
Deco no és la solució perquè tampoc està bé. Allò que abans el feia diferent de la resta dels migcampistes europeus, ara fa que sembli que es compliqui la vida. S'adorna molt, perd massa pilotes i en recupera poques.
La defensa és un altre dels punts dèbils de l'equip. Ahir va fer pena. Gio mai ha estat un jugador pel Barça i, ni molt menys, lateral esquerre. De Belletti tots sabem que està completament torrat i que si ahir va jugar és per una doble errada: quedar-nos-el al creure que era l'heroi de París (primera) quan, en realitat, l'heroi blaugrana va ser Lehmann (segona). Sort que se'n va al Milan... Carles Puyol no és Franz Beckenbauer. El millor del central català és la col·locació, la lluita i l'entrega, però no té suficient qualitat per treure la pilota jugada. Pel que fa a Márquez, últimament no està tant contundent com ens tenia acostumats. Caldria preguntar els motius a Jaydy Mitchell...
El mig del camp el tenim arregladet. Iniesta, ara per ara, és qui tira del carro, perquè Xavi, des de la lesió al genoll, no està fi del tot. El pitjor d'aquesta línia és, sens dubte, el pivot. Edmílson bellettieja sovint i Motta només dóna motius per traspassar-lo.
Al davant, Gudjohnsen, a qui en Puyal anomena Gòljohnsen, ahir es va guanyar un altre sobrenom: Gudjabsent. És bon davanter, però necessita tenir gent a prop. Si no, desapareix, com ahir. Giuly ja no és el que era. Es precipita més de l'habitual i sovint es deixa la pilota enrera. Saviola està demanant a crits la renovació i Ezquerro... Qui és Ezquerro?
La til·la. Infusió calentona de tia Maria. Com sempre, les herbetes per a Rijkaard, que va acabar trencant part de la banqueta visitant de Montjuïc després del gol de Tamudo. "No sabía que había algo de plástico. He calculado mal", va dir. Sí, clar...
El cafè. Ristretto, curt però intens, com el futbol que va desplegar ahir l'Espanyol. Allò que sap fer li va sortir rodó. Si continua jugant així, aquest any a la UEFA. Enhorabona als pericos.
12 de gener 2007
SOBRE CAN BASSAS, per Viscall
Ara resulta que un dels periodistes que més admiro, Antoni Bassas, sembla que li faci l'ullet a una de les vessants del periodisme que més odïo, el sensacionalisme barat. La llagrimeta fàcil, vaja. Serà possible!? Ahir, com cada dia, m'aixecava escoltant El Matí de Catalunya Ràdio (http://www.catradio.cat/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=432). En motiu de l'onomàstica (trista) de l'explosió de gas que, fa un any, va matar dues persones a Santa Coloma de Gramanet, el Bassas (com el coneixem els oients) va fer un "desplegament especial". D'una banda, va enviar una unitat mòbil a la zona afectada (actualment en obres) per parlar amb un dels veïns damnificats i, a l'estudi, va convidar a Rafael Olalla, el bomber que va resultat ferit en aquest accident. Bé, ferit és un dir (el llenguatge a vegades és tant i d'altres tan poc...). L'ona expansiva de la deflagració el va projectar 25 metres enllà a una velocitat de 640 m/s (a Match 2, pels aficionats a l'aeronàutica). Vist i no vist. Les seqüeles són esfereïdores. De fet, és la primera persona a Espanya a qui li reconstrueixen la cara per complet. De dalt a baix. Poca broma.
Doncs bé, en l'entrevista que li va fer el Bassas, Olalla va explicar que sempre recordarà aquest dia perquè no va poder acabar la feina que li havien manat i perquè, a més, va morir la dona a qui estava evacuant. Quan el Toni (com el coneixen els col·legues) va confessar que aquesta concepció del deure l'havia sorprès, el senyor Olalla es va emocionar i la gent va començar a enviar correus electrònics recolzant-lo i donant-li ànims (com sempre que una persona amb alguna deficiència o lesió greu surt en antena o en pantalla, com si abans ignoréssim l'existència d'aquestes desgràcies). Fins aquí, tot molt bé. Però... ai l'endemà! Mentre el Toni feia el típic resum informatiu del dia, de vuit a dos quarts de nou (més o menys), va recordar el tràgic aniversari de l'accident i, de passada, l'entrevista del dia anterior. Així: "Durant l'entrevista no paraven d'arribar missatges d'oients impressionats pel coratge d'aquest home que només se'ns va emocionar una vegada, quan va lamentar no haver pogut acabar la feina d'aquell dia...". Acte seguit, va tirar el tall on a Rafael Olalla se li trencava la veu. Eren les 8:02h. A les 8:15h, Òscar Callau (redactor de la casa) tornava a repetir-ho: notícia i tall de veu.
Segurament, aquest només és fruit de l'emoció que el periodista (que també és ésser humà) experimenta en un moment com aquest. Ara bé, repetir aquesta part de la notícia dues vegades, de la mateixa manera i en només quinze minuts em sembla tan sensacionalista com gratuït. L'Antoni Bassas és líder d'audiència perquè, senzillament, és el millor periodista nacional (d'aquí i d'allà) del moment. Però també s'equivoca i, en aquest cas, així ho crec. A Sobretot, les coses com són.
La til·la. Una infusió en vena pels falsos hereus de Hearst i Pulitzer. No feu programes que, si fossiu espectadors, no miraríeu.
El cafè. Calentó i de dos en dos. Per tots aquells que fan possible El Matí de Catalunya Ràdio. Aixecar-se tan d'hora ha de fer mal...
______________________________________________________
Aquí teniu els enllaços per la descàrrega de:
- l'entrevista (11/01/2007)
(http://www.catradio.cat/pcatradio/crRadioAlacarta.jsp?pagina=home)
Clicar a "Matí de Catalunya Ràdio - Un any després de l'explosió de gas a Santa Coloma"
- la segona hora del programa del dia 12/01/2007 (de 8h a 8:15h)
(http://www.catradio.cat/pcatradio/crProgramacio.jsp?emissora=CATRADIO&franja=mati&opcio=alacarta)
Doncs bé, en l'entrevista que li va fer el Bassas, Olalla va explicar que sempre recordarà aquest dia perquè no va poder acabar la feina que li havien manat i perquè, a més, va morir la dona a qui estava evacuant. Quan el Toni (com el coneixen els col·legues) va confessar que aquesta concepció del deure l'havia sorprès, el senyor Olalla es va emocionar i la gent va començar a enviar correus electrònics recolzant-lo i donant-li ànims (com sempre que una persona amb alguna deficiència o lesió greu surt en antena o en pantalla, com si abans ignoréssim l'existència d'aquestes desgràcies). Fins aquí, tot molt bé. Però... ai l'endemà! Mentre el Toni feia el típic resum informatiu del dia, de vuit a dos quarts de nou (més o menys), va recordar el tràgic aniversari de l'accident i, de passada, l'entrevista del dia anterior. Així: "Durant l'entrevista no paraven d'arribar missatges d'oients impressionats pel coratge d'aquest home que només se'ns va emocionar una vegada, quan va lamentar no haver pogut acabar la feina d'aquell dia...". Acte seguit, va tirar el tall on a Rafael Olalla se li trencava la veu. Eren les 8:02h. A les 8:15h, Òscar Callau (redactor de la casa) tornava a repetir-ho: notícia i tall de veu.
Segurament, aquest només és fruit de l'emoció que el periodista (que també és ésser humà) experimenta en un moment com aquest. Ara bé, repetir aquesta part de la notícia dues vegades, de la mateixa manera i en només quinze minuts em sembla tan sensacionalista com gratuït. L'Antoni Bassas és líder d'audiència perquè, senzillament, és el millor periodista nacional (d'aquí i d'allà) del moment. Però també s'equivoca i, en aquest cas, així ho crec. A Sobretot, les coses com són.
La til·la. Una infusió en vena pels falsos hereus de Hearst i Pulitzer. No feu programes que, si fossiu espectadors, no miraríeu.
El cafè. Calentó i de dos en dos. Per tots aquells que fan possible El Matí de Catalunya Ràdio. Aixecar-se tan d'hora ha de fer mal...
______________________________________________________
Aquí teniu els enllaços per la descàrrega de:
- l'entrevista (11/01/2007)
(http://www.catradio.cat/pcatradio/crRadioAlacarta.jsp?pagina=home)
Clicar a "Matí de Catalunya Ràdio - Un any després de l'explosió de gas a Santa Coloma"
- la segona hora del programa del dia 12/01/2007 (de 8h a 8:15h)
(http://www.catradio.cat/pcatradio/crProgramacio.jsp?emissora=CATRADIO&franja=mati&opcio=alacarta)
11 de gener 2007
SOBRE ETA I MARUJA TORRES, per Viscall
Ara resulta que els etarres són dolents. Sí, sí. Ho he llegit en un article que signa Maruja Torres a la contra de El País d’avui.
(http://www.elpais.com/articulo/ultima/G/H/etarra/elpepuopi/20070111elpepiult_2/Tes).
De fet, diu que són “lerdos, capullos, idiotas” i (aquest és el que més m’agrada) “híbridos entre gilipollas y hienas”. Ja deia jo que això de posar bombes (Hipercor, T-4), disparar al clatell de gent innocent (Ernest Lluch, Miguel Ángel Blanco), robar, amenaçar, extorsionar, etc. no podia ser bo… Clar, ara entenc això de terroristes! Jo que creia que era perquè treballaven al Túnel del Terror de Tibidabo… Doncs no! Els anomenen així perquè sembren el terror en la societat (utilitzem el terme genèric per no ferir sentiments nacionalistes). Però això no és tot eh! Es veu que aquelles imatges de tres persones (o híbrids entre gilipolles i hienes, com diria la Maruja, si és que em permet tutejar-la), no formaven part d’un publireportatge. Jo que em pensava que eren costurers en un vídeo promocional del seu ampli mostrari de roba: banderes catalanes, basques, passamuntanyes negres, blancs, txapeles, guants, etc.
És més! L’Otegi, aquell jove que és el prototip de gendre que tota sogra anhela, és dels seus! No ho hagués dit mai! I és que Batasuna no és una agrupació escolta, és el braç polític d’ETA! Mare de Déu, Verge Santa…
La til·la. Qualsevol ja va bé. És per la Maruja. És clar que s’ha de condemnar el terrorisme! Sempre! Però ara el que menys li convé al conflicte és atiar el foc d’aquesta manera…
El cafè. Talladet, a poder ser. Per tots aquells que ens hem destrempat amb l’atemptat de Madrid i volem tornar a la situació d’abans del dia 30 de desembre.
(http://www.elpais.com/articulo/ultima/G/H/etarra/elpepuopi/20070111elpepiult_2/Tes).
De fet, diu que són “lerdos, capullos, idiotas” i (aquest és el que més m’agrada) “híbridos entre gilipollas y hienas”. Ja deia jo que això de posar bombes (Hipercor, T-4), disparar al clatell de gent innocent (Ernest Lluch, Miguel Ángel Blanco), robar, amenaçar, extorsionar, etc. no podia ser bo… Clar, ara entenc això de terroristes! Jo que creia que era perquè treballaven al Túnel del Terror de Tibidabo… Doncs no! Els anomenen així perquè sembren el terror en la societat (utilitzem el terme genèric per no ferir sentiments nacionalistes). Però això no és tot eh! Es veu que aquelles imatges de tres persones (o híbrids entre gilipolles i hienes, com diria la Maruja, si és que em permet tutejar-la), no formaven part d’un publireportatge. Jo que em pensava que eren costurers en un vídeo promocional del seu ampli mostrari de roba: banderes catalanes, basques, passamuntanyes negres, blancs, txapeles, guants, etc.
És més! L’Otegi, aquell jove que és el prototip de gendre que tota sogra anhela, és dels seus! No ho hagués dit mai! I és que Batasuna no és una agrupació escolta, és el braç polític d’ETA! Mare de Déu, Verge Santa…
La til·la. Qualsevol ja va bé. És per la Maruja. És clar que s’ha de condemnar el terrorisme! Sempre! Però ara el que menys li convé al conflicte és atiar el foc d’aquesta manera…
El cafè. Talladet, a poder ser. Per tots aquells que ens hem destrempat amb l’atemptat de Madrid i volem tornar a la situació d’abans del dia 30 de desembre.
10 de gener 2007
SOBRE ALCOHOL I FUTBOL, per Viscall
Ara resulta que el Ronaldo i el Robinho van beguts als entrenaments del Madrid. Quina novetat! No ho hagués dit mai! I jo que pensava que el Ronaldo tenia els abdominals caiguts… Pel que es veu, el que realment pateix és aquella patologia típicament espanyola anomenada Síndrome de la barriga cervecera. Sí, sí. M’han assegurat que és tan greu l'estat en què es troba, que si l’haguessin d’incinerar avui mateix, estaria tres setmanes cremant.
En tot això, però, hi ha una cosa que no entenc. Com poden servir begudes alcohòliques al Robinho? Si sembla que s’hagi escapat de la classe de primer d’ESO del CEIP Perú! Vaja, que si jo fos cambrer i veiés que se m’apropa a la barra un tio amb aquesta cara de nen, el primer que em passaria pel cap seria fer-li unes farinetes de fruita. No m’extranyaria (si és que no li ha passat ja) que un dia entrés a la farmàcia a comprar condons i la dependenta li contestés “lo siento, se nos terminaron los potitos”.
El més greu de tot és que els directius ja sabien que aquests dos anaven de tort als entrenaments! Per això van fitxar a Capello, per fer-los anar rectes! Però ni així. Els jugadors del Madrid només es posen rectes a les festes d’aniversari del Ronaldo. I és que ja ho deien els orientals: a vegades, el problema és la solució. Quanta saviesa!
La til·la. Al matí i sense sucre. Per tots aquells aficionats madridistes indignats amb tant impresentable.
El cafè. Carregat i amb sal. Per a Ronaldo i Robinho. Un especial borratxera per “expulsar” de l’organisme tots els excessos als que els porta la nit madrilenya.
En tot això, però, hi ha una cosa que no entenc. Com poden servir begudes alcohòliques al Robinho? Si sembla que s’hagi escapat de la classe de primer d’ESO del CEIP Perú! Vaja, que si jo fos cambrer i veiés que se m’apropa a la barra un tio amb aquesta cara de nen, el primer que em passaria pel cap seria fer-li unes farinetes de fruita. No m’extranyaria (si és que no li ha passat ja) que un dia entrés a la farmàcia a comprar condons i la dependenta li contestés “lo siento, se nos terminaron los potitos”.
El més greu de tot és que els directius ja sabien que aquests dos anaven de tort als entrenaments! Per això van fitxar a Capello, per fer-los anar rectes! Però ni així. Els jugadors del Madrid només es posen rectes a les festes d’aniversari del Ronaldo. I és que ja ho deien els orientals: a vegades, el problema és la solució. Quanta saviesa!
La til·la. Al matí i sense sucre. Per tots aquells aficionats madridistes indignats amb tant impresentable.
El cafè. Carregat i amb sal. Per a Ronaldo i Robinho. Un especial borratxera per “expulsar” de l’organisme tots els excessos als que els porta la nit madrilenya.
SOBRE PREMIS FUTBOLÍSTICS, per Viscall
Ara resulta que tots estem consternats, empitats i cabrejats. I és que Fabio Cannavaro li ha tornat a passar la mà per la cara a Ronaldinho. Primer va ser amb la Pilota d’Or, que otorga la revista France Futbol, i ara ha estat amb el FIFA World Player. Després de comunicar-se la decisió, a tots els mitjans catalans els va faltar temps per desligitimar el vot de seleccionadors i capitans d’un futimer de combinats nacionals d’arreu del món. Sí, és cert. Això és un tongo. Tenen raó. Però el sistema és el mateix que el de l’any passat i l’altre, quan en Ronnie va guanyar aquest trofeu. No cal fer sil·logismes, oi?
Personalment, crec que el més dramàtic no és que Cannavaro sigui el FIFA World Player d’enguany. Al cap i a la fi, el 10 del Barça (i de la Canarinha) es dedicava a passejar-se pels terrenys de joc alemanys mentre el central del Madrid aixecava la copa Jules Rimet. I no val l’argument que el vividor blaugrana ha guanyat la Lliga i la Champions perquè Cannavaro va guanyar l’Scudetto (amb trampa, d'acord) i el Mundial: empat tècnic. El més dramàtic és que Zinedine Zidane hagi estat premiat després que passés a la història per la famosa agressió a Marco Materazzi. Sens dutbe, per als nens, el millor exemple d’esportivitat és aquest. Bravo!
Però tot això que passa amb aquests premis no és novetat. Ni molt menys. Lamentablement “vaig perdre la fe” l’any 2001, quan Raul González (sí, aquest home ha estat bo en un passat no gaire llunyà), després d’haver-ho guanyat tot amb el Madrid, va veure com la Pilota d’Or se l’emportava Michael Owen, que començava a destacar a la Premier com a golejador. I no només ho dic jo, ni molt menys. Recordo, entre d’altres, una de les tertulies del Basté on Joan Patsy deia això mateix. A què ve tanta sorpresa, doncs?
La til·la. Calenta i, preferiblement, al vespre. La primera bosseta amb herbes va per a tots aquells sorpresos per la decisió del FIFA World Player 2006. Això fa més pudor que les eleccions del Madrid.
El cafè. Americà i amb gel. Per tots aquells que aquest diumenge es van aixecar esperançats i se’n van anar a dormir fotuts (Barça 0 - 1 Inter de Porto Alegre) . L’any que ve guanyarem el Mundialet, no ho dubteu!
Personalment, crec que el més dramàtic no és que Cannavaro sigui el FIFA World Player d’enguany. Al cap i a la fi, el 10 del Barça (i de la Canarinha) es dedicava a passejar-se pels terrenys de joc alemanys mentre el central del Madrid aixecava la copa Jules Rimet. I no val l’argument que el vividor blaugrana ha guanyat la Lliga i la Champions perquè Cannavaro va guanyar l’Scudetto (amb trampa, d'acord) i el Mundial: empat tècnic. El més dramàtic és que Zinedine Zidane hagi estat premiat després que passés a la història per la famosa agressió a Marco Materazzi. Sens dutbe, per als nens, el millor exemple d’esportivitat és aquest. Bravo!
Però tot això que passa amb aquests premis no és novetat. Ni molt menys. Lamentablement “vaig perdre la fe” l’any 2001, quan Raul González (sí, aquest home ha estat bo en un passat no gaire llunyà), després d’haver-ho guanyat tot amb el Madrid, va veure com la Pilota d’Or se l’emportava Michael Owen, que començava a destacar a la Premier com a golejador. I no només ho dic jo, ni molt menys. Recordo, entre d’altres, una de les tertulies del Basté on Joan Patsy deia això mateix. A què ve tanta sorpresa, doncs?
La til·la. Calenta i, preferiblement, al vespre. La primera bosseta amb herbes va per a tots aquells sorpresos per la decisió del FIFA World Player 2006. Això fa més pudor que les eleccions del Madrid.
El cafè. Americà i amb gel. Per tots aquells que aquest diumenge es van aixecar esperançats i se’n van anar a dormir fotuts (Barça 0 - 1 Inter de Porto Alegre) . L’any que ve guanyarem el Mundialet, no ho dubteu!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)