Ara resulta que el bo de Sergi Mas (com diria en Lluís Canut) tenia raó. Hem de canviar-li el nom al (no tant) bo de Samuel Eto'o. A partir d'avui es dirà Samuel Ego'o. I és que, a diferència de Makelele, que destacava per la grandària de la seva homenia, el 9 del Barça destaca pel tamany del seu jo. Què dic jo! Del seu superjò! Estic d'acord amb pràcticament tot el que ha dit el meu company Monxo. Crec que Ego'o hauria de ser sancionat, apartat de l'equip un temps i declarat transferible. No és en Txiki qui diu que busca jugadors que vulguin venir al Barça? Doncs a la plantilla també ha de voler jugadors que s'hi vulguin quedar. I l'Ego'o sembla que no està a gust. Ja sap on té Laporta...
Ara bé, no estic del tot d'acord amb què "es pugui entendre" que aquest home (quin eufemisme!) no vulgui sortir al camp per jugar els cinc últims minuts, que no surti a recollir la Supercopa d'Espanya amb els seus companys perquè s'ha enfadat quan Rijkaard l'ha canviat, que insulti el Madrid en la celebració de la primera lliga, etc. Això també és una falta de respecte cap a la resta del vestidor. I, per tant, es mereix una sanció. Què poden pensar altres companys que no gaudeixen ni de la meitat de minuts dels que juga Ego'o? Em vénen al cap els noms d'Ezquerro o Saviola, per exemple.
Una altra cosa és el que apunta el Monxo: que el president és un calçasses al més pur estil Florentino i no s'atreveix a actuar tal com pensa. És així i no m'extranya sentir que Rijkaard a final de temporada marxarà, perquè un tio com ell es mereix quelcom millor. Tot serà, però, que marxi del foc per posar-se a les brases...
La til·la. Herbes i més herbes per a Samuel Ego'o i tot el seu entorn. Ja n'hi ha prou! Entre tots estan encenent la metxa de l'inici del declivi d'aquest Barça.
El cafè. Un cigaló de cognac (i que no serveixi com a precedent) per a tota la premsa esportiva catalana. Amb les opinions que es desprenen de televisions, ràdios i diaris, entre tots (aquest cop sí) estem adoctrinant a l'Ego'o i a qualsevol que vulgui descentrar l'equip. El Barça està per sobre de tot. Les persones passen, però el club roman. Que no se n'oblidin.
14 de febrer 2007
13 de febrer 2007
SOBRE ETO'O, per en Monxo
Eto'o, Eto'o, comment tu t'apelles, je m'apelle Tonto'o! S'ha de ser burro per fer el que ha fet. No pot ser que quan un tio està a punt de tornar a ser titular després de gairebé 5 mesos de lesió, engegui el ventilador i deixi anar merda per tot arreu.
Es pot entendre que en un gest de nen malcriat el jugador no vulgui sortir al camp només 5 minuts, que se li'n vagi la mà i insulti el Madrid durant la celebració de la Lliga, que no vulgui xutar un penal que pot dur el seu país al Mundial perquè se li han posat per corbata, que no surti a recollir el premi de la Supercopa estatal perquè l'entrenador l'ha canviat... Moltes d'aquestes coses es poden entendre, però el que un jugador no pot fer MAI és faltar al respecte dels seus companys i de l'entrenador. I no es pot fer això perquè si faltes al respecte dels teus companys d'equip, t'estàs fent la vida impossible al vestuari. Avui li ha tocat al Ronaldinho, però qui sap si potser demà no li tocarà a algú altre.
I és que el Vivido'o s'està convertint en un Figo dins del vestuari. Abans de marxar de l'equip ja està rajant dels que avui dia encara són els seus companys. El món dóna moltes voltes i amb un president com aquest que es baixa els pantalons i que té el Samu com el nen mimat tot és possible, però en condicions normals el 9 del Barça hauria de ser sancionat, apartat de l'equip i venut pel major nombre de diners tan aviat com fos possible. Però el Barça és el Barça i tenint en compte els precedents, la junta directiva potser encara li pujarà el sou i tot. En qualsevol cas, una cosa està clara: ETO'O AL PAREDÓN!
LA DUTXA
Per la junta directiva. Sobretot pel Jan, que de bon jan no en té res. Laporta matxo, no pot ser que a quarts d'una diguis que no hi ha cas Eto'o, que després ell foti les rajades que fot i tu no vulguis fer més declaracions. Una cosa és que no vulguis rajar del nen, l'altre és que no sàpigues estar al capdavant d'una institució. Menys criticar l'Oleguer i més tenir pebrots de tancar-li la boca a l'Eto'o
EL MASSATGE
Per l'Oleguer precisament, que després del que ha dit l'Eto'o sembla encara més sensat. Un 10 per ell com a persona. Com a jugador pot agradar més o menys, però el tio és un Einstein comparat amb la colla de nengs que té al costat. Campanyes com aquesta de Vilaweb amb més de 18.000 firmes demostren que l'Oleguer mai caminarà sol.
Es pot entendre que en un gest de nen malcriat el jugador no vulgui sortir al camp només 5 minuts, que se li'n vagi la mà i insulti el Madrid durant la celebració de la Lliga, que no vulgui xutar un penal que pot dur el seu país al Mundial perquè se li han posat per corbata, que no surti a recollir el premi de la Supercopa estatal perquè l'entrenador l'ha canviat... Moltes d'aquestes coses es poden entendre, però el que un jugador no pot fer MAI és faltar al respecte dels seus companys i de l'entrenador. I no es pot fer això perquè si faltes al respecte dels teus companys d'equip, t'estàs fent la vida impossible al vestuari. Avui li ha tocat al Ronaldinho, però qui sap si potser demà no li tocarà a algú altre.
I és que el Vivido'o s'està convertint en un Figo dins del vestuari. Abans de marxar de l'equip ja està rajant dels que avui dia encara són els seus companys. El món dóna moltes voltes i amb un president com aquest que es baixa els pantalons i que té el Samu com el nen mimat tot és possible, però en condicions normals el 9 del Barça hauria de ser sancionat, apartat de l'equip i venut pel major nombre de diners tan aviat com fos possible. Però el Barça és el Barça i tenint en compte els precedents, la junta directiva potser encara li pujarà el sou i tot. En qualsevol cas, una cosa està clara: ETO'O AL PAREDÓN!
LA DUTXA
Per la junta directiva. Sobretot pel Jan, que de bon jan no en té res. Laporta matxo, no pot ser que a quarts d'una diguis que no hi ha cas Eto'o, que després ell foti les rajades que fot i tu no vulguis fer més declaracions. Una cosa és que no vulguis rajar del nen, l'altre és que no sàpigues estar al capdavant d'una institució. Menys criticar l'Oleguer i més tenir pebrots de tancar-li la boca a l'Eto'o
EL MASSATGE
Per l'Oleguer precisament, que després del que ha dit l'Eto'o sembla encara més sensat. Un 10 per ell com a persona. Com a jugador pot agradar més o menys, però el tio és un Einstein comparat amb la colla de nengs que té al costat. Campanyes com aquesta de Vilaweb amb més de 18.000 firmes demostren que l'Oleguer mai caminarà sol.
12 de febrer 2007
SOBRE L'ADMINSTRACIÓ I JO, per Viscall
Ara resulta que m'obliguen a escriure sobre mi. Ep! No és que a sobretot ens mirem el melic, ni molt menys (de Samuel Ego'o [com diria en Sergi Mas] només n'hi ha un). Però arriba un moment en què t'has de quadrar i deixar les coses clares. Així no podem continuar! I és que no entenc què li he fet jo a l'Administració perquè em tracti d'aquesta manera. Veja'm...
Primer antecedent: el graduat escolar. Allò que els pares et diuen que és molt important tenir i que, quan el tens, et diuen que no n'hi ha prou. Després d'anys d'haver-lo demanat (i pagat), em van trucar de la secretaria de l'escola on anava per passar-lo a recollir. La il·lusió per portar-lo a casa i ensenyar-lo als pares se'm va estroncar com només se t'estronca la pixera quan estàs miccionant en el bany d'un local públic que no té passamà a la porta i algú intenta obrir-la mentre t'estàs aguantant l'aparell amb una mà, els calçotets amb l'altra, el peu esquerre contra la porta i amb el dret fent equilibri per no caure i pixar (més del que ja s'hi han pixat d'altres) fora. Jo que em pensava que el graduat escolar tardava tant en arribar perquè el rei en persona me l'havia de signar i no només no és així sinó que, a més, m'escriuen malament el nom! Però no una falta d'ortografia qualsevol, no (per cert, feu-me recordar que en parlem un dia de les faltes d'ortografia). Si jo em dic Francesc Xavier, em van escriure el següent: "Fco. 3/4 Javier". Què collons hi fot aquest "3/4" aquí? Que potser insinuen que no hi sóc tot o què? Tants anys esperant per aquesta cagada? Total, que vaig anar a reclamar. "Així no el vull", vaig dir. Però, ai! Il·lús! Que estàs tractant amb funcionaris! "Uf! Això tardarà molt eh!", em van contestar. I així es va quedar...
Al fer els 18 anys, em vaig fer gran de cop: tenia edat per treure'm el carnet de conduir, sortir de nit, veure absenta (sí, amb v) i votar! L'Administració, encara no prou contenta per haver-me destrossat el meu graduat escolar, va enviar-me les dades del cens a casa "per fer les correccions corresponents". I tantes correccions! ¡Quin disgust es van endur els meus pares quan van veure que havien pagat 15 anys d'educació entre parvulari i escola (més l'ensenyament universitari que cursava aleshores) per veure que el seu fill no havia fotut ni brot i els havia tingut tres lustres enganyats! Ma mare feia cara de passar-li pel cap un pensament similar a aquest: "Què has fet, fill, durant tot aquest temps?". El cens afirmava que no tenia cap tipus d'estudis. Ni primària ni secundària ni batxillerat ni res! O sigui, tant merder amb el graduat escolar per acabar sense tenir-lo en compte. De conya, nen! Una altra medalleta per al funcionariat. Però encara n'hi ha més...
Aquest dissabte vaig baixar a buscar el pa i, com sempre, vaig mirar la bústia, que em ve de pas. Hi havia una carta de l'Ajuntament de Barcelona. No sabia què era però sí que sabia què no era (no sé si m'explico): la carta dels albergs municipals. "Massa d'hora", pensava, "generalment m'arriba al maig". Així que la vaig obrir. El tema era el següent: "Eleccions 2007 de representants de les persones amb discapacitat de Barcelona al Consell Rector de l'Institut Municipal de Persones amb Discapacitat". M'adjuntaven els programes electorals dels candidats del meu sector de discapacitat, la papereta, el sobre de votació i un sobre per si m'anés millor votar per correu. "Quin detallàs", vaig pensar. Com que no entenia res, vaig fer una lectura ràpida fins arribar a les següents línies: "[...] us recordem que els requisits són: tenir el certificat del grau de disminució i estar empadronat a Barcelona". Però si jo no sóc discapacitat! Què s'han près aquests de l'Ajuntament avui? En què s'han basat per enviar-me aquesta informació? De cop i volta, em va venir una revel·lació: "Fco. 3/4 Javier". El graduat escolar!
La til·la. Te d'anís com a sucedani del mono badaloní per a tots aquells vividors que tenen la vida assegurada i que per tal de no treballar se les empesquen totes. Quins collons...
El cafè. Americà, tallat, sol, descafeïnat i ristretto. Tots per a mi. Ho sento, però necessito cafeïna en vena per poder sobreposar-me a tantes adversitats administratives i burocràtiques. Em pregunto si només em passa a mi això...
Primer antecedent: el graduat escolar. Allò que els pares et diuen que és molt important tenir i que, quan el tens, et diuen que no n'hi ha prou. Després d'anys d'haver-lo demanat (i pagat), em van trucar de la secretaria de l'escola on anava per passar-lo a recollir. La il·lusió per portar-lo a casa i ensenyar-lo als pares se'm va estroncar com només se t'estronca la pixera quan estàs miccionant en el bany d'un local públic que no té passamà a la porta i algú intenta obrir-la mentre t'estàs aguantant l'aparell amb una mà, els calçotets amb l'altra, el peu esquerre contra la porta i amb el dret fent equilibri per no caure i pixar (més del que ja s'hi han pixat d'altres) fora. Jo que em pensava que el graduat escolar tardava tant en arribar perquè el rei en persona me l'havia de signar i no només no és així sinó que, a més, m'escriuen malament el nom! Però no una falta d'ortografia qualsevol, no (per cert, feu-me recordar que en parlem un dia de les faltes d'ortografia). Si jo em dic Francesc Xavier, em van escriure el següent: "Fco. 3/4 Javier". Què collons hi fot aquest "3/4" aquí? Que potser insinuen que no hi sóc tot o què? Tants anys esperant per aquesta cagada? Total, que vaig anar a reclamar. "Així no el vull", vaig dir. Però, ai! Il·lús! Que estàs tractant amb funcionaris! "Uf! Això tardarà molt eh!", em van contestar. I així es va quedar...
Al fer els 18 anys, em vaig fer gran de cop: tenia edat per treure'm el carnet de conduir, sortir de nit, veure absenta (sí, amb v) i votar! L'Administració, encara no prou contenta per haver-me destrossat el meu graduat escolar, va enviar-me les dades del cens a casa "per fer les correccions corresponents". I tantes correccions! ¡Quin disgust es van endur els meus pares quan van veure que havien pagat 15 anys d'educació entre parvulari i escola (més l'ensenyament universitari que cursava aleshores) per veure que el seu fill no havia fotut ni brot i els havia tingut tres lustres enganyats! Ma mare feia cara de passar-li pel cap un pensament similar a aquest: "Què has fet, fill, durant tot aquest temps?". El cens afirmava que no tenia cap tipus d'estudis. Ni primària ni secundària ni batxillerat ni res! O sigui, tant merder amb el graduat escolar per acabar sense tenir-lo en compte. De conya, nen! Una altra medalleta per al funcionariat. Però encara n'hi ha més...
Aquest dissabte vaig baixar a buscar el pa i, com sempre, vaig mirar la bústia, que em ve de pas. Hi havia una carta de l'Ajuntament de Barcelona. No sabia què era però sí que sabia què no era (no sé si m'explico): la carta dels albergs municipals. "Massa d'hora", pensava, "generalment m'arriba al maig". Així que la vaig obrir. El tema era el següent: "Eleccions 2007 de representants de les persones amb discapacitat de Barcelona al Consell Rector de l'Institut Municipal de Persones amb Discapacitat". M'adjuntaven els programes electorals dels candidats del meu sector de discapacitat, la papereta, el sobre de votació i un sobre per si m'anés millor votar per correu. "Quin detallàs", vaig pensar. Com que no entenia res, vaig fer una lectura ràpida fins arribar a les següents línies: "[...] us recordem que els requisits són: tenir el certificat del grau de disminució i estar empadronat a Barcelona". Però si jo no sóc discapacitat! Què s'han près aquests de l'Ajuntament avui? En què s'han basat per enviar-me aquesta informació? De cop i volta, em va venir una revel·lació: "Fco. 3/4 Javier". El graduat escolar!
La til·la. Te d'anís com a sucedani del mono badaloní per a tots aquells vividors que tenen la vida assegurada i que per tal de no treballar se les empesquen totes. Quins collons...
El cafè. Americà, tallat, sol, descafeïnat i ristretto. Tots per a mi. Ho sento, però necessito cafeïna en vena per poder sobreposar-me a tantes adversitats administratives i burocràtiques. Em pregunto si només em passa a mi això...
07 de febrer 2007
Sobre LISA NOVA, per en Monxo
I love Lisa Nova. Sí, és cert que no sóc el primer ni l’últim en descobrir una de les personalitats més destacades de la xarxa, però què collons, la tia es mereix el post inicial d’aquest blog. El gran públic deu desconèixer aquesta jove de Los Angeles però des del 7 de juny
El seu secret? Molt senzill: la realització de vídeos pensant en el mitjà, o sigui, tenint en compte les característiques de YouTube. Res de llargues històries amb plans estàtics, els vídeos de
És cert que li falta molt camí per recórrer i poder arribar als gairebé 8 milions de visites que han rebut els vídeos de la ja consagrada (i prefabricada, tot s’ha de dir) Lonelygirl15 (nickname d’una tal Bree), però no hi ha punt de comparació. Mentre la industrial Bree fa els típics vídeos de teenager guarrindonga,
EL BANY
En aquest cas, una dutxa freda.
EL MASSATGE
Llarg. Mirar-se tots els seus vídeos pot servir per veure l’evolució que ha fet des que va penjar l’Introducing LisaNova. Realment, la noia s’ho curra i ha sabut aprendre de les reaccions dels internautes per millorar poc a poc. Per acabar, una recomanació.
06 de febrer 2007
SOBRE LA DONA PERFECTA, per Viscall
"Lorena Gómez (Lleida, 1986) s'ha emportat el contracte amb Sony, el Hyundai Cupé i la disculpa del feridor Risto Mejide, que la va comparar amb un consolador, per ser "perfecta en l'execució però tremendament freda en el sentiment". La jove, que s'ha anat construint des dels 8 anys, se sent còmoda amb la copla i el pop, el soul i la balada. I a sobre li agrada treure taques i planxar...". Així comença l'entrevista que li va fer Núria Navarro, periodista de El Periódico, a la guanyadora de l'última edició d'Operación Triunfo, Lorena Gómez. Qui vulgui llegir la peça sencera, aquí té l'enllaç (http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=376108&idseccio_PK=1006).
Aquesta entradeta no està malament, oi? De fet, és més que una entradeta. És la definició subliminal de la dona perfecta. Té calers (120.000 euros del premi del concurs), feina, cotxe, el respecte del mestre Ricardo "Risto" Mejide (que no és poc) i la polivalència (avui tan preuada) en el terreny professional. Tot un partit! I, a més, professa el seu amor per llevar taques i planxar roba. D'això se'n diu ser previsora! Tenint en compte l'èxit esfereïdor de tots els guanyadors d'OT, ningú li assegura que no acabarà d'assistenta d'algun altre monstre de la faràndula. Ella ho sap i està preparada! Enhorabona!
El més interessant de tot, però, és que la definició no és d'un home, és d'una dona! Impressionant! Immens! Indescriptible! Tot un paradigma de la famosa dita: "Si no pots derrotar a l'enemic, uneix-te a ell". Ara entenc per què diuen que l'home perfecte és una dona...
La til·la. Calenta i amb llet descremada i tres sacarina per a Núria Navarro. Amb dones així, les feministes poden estar contentes.
El cafè. Cafè llarg, molt llarg, per Lorena Gómez, que ha fet el pitjor negoci de la televisió actual: guanyar OT. Ja ha rebut 120.000 euros i, a partir d'ara, haurà de treballar a desgana (si no, que li preguntin a Rosa López) per tornar a la discogràfica la inversió que ha fet per ella. Ànims!
Aquesta entradeta no està malament, oi? De fet, és més que una entradeta. És la definició subliminal de la dona perfecta. Té calers (120.000 euros del premi del concurs), feina, cotxe, el respecte del mestre Ricardo "Risto" Mejide (que no és poc) i la polivalència (avui tan preuada) en el terreny professional. Tot un partit! I, a més, professa el seu amor per llevar taques i planxar roba. D'això se'n diu ser previsora! Tenint en compte l'èxit esfereïdor de tots els guanyadors d'OT, ningú li assegura que no acabarà d'assistenta d'algun altre monstre de la faràndula. Ella ho sap i està preparada! Enhorabona!
El més interessant de tot, però, és que la definició no és d'un home, és d'una dona! Impressionant! Immens! Indescriptible! Tot un paradigma de la famosa dita: "Si no pots derrotar a l'enemic, uneix-te a ell". Ara entenc per què diuen que l'home perfecte és una dona...
La til·la. Calenta i amb llet descremada i tres sacarina per a Núria Navarro. Amb dones així, les feministes poden estar contentes.
El cafè. Cafè llarg, molt llarg, per Lorena Gómez, que ha fet el pitjor negoci de la televisió actual: guanyar OT. Ja ha rebut 120.000 euros i, a partir d'ara, haurà de treballar a desgana (si no, que li preguntin a Rosa López) per tornar a la discogràfica la inversió que ha fet per ella. Ànims!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)